LOS ULTIMOS TEMPLARIOS

 

EL MUNDO DE BRIAH

Tot just acabo d´arrivar i sonen les dotze campanades de la mitja nit, em trec l´americana i amb quedo amb la meva camissa de lli blanc que te la petita creu templaria a la banda Esquerra del pit, m´asento al meu lloc de costum, em rel.laxo i cuassi al mateix instant la llum dels fluorescents es confon amb un´altre llum qu´emana de tot arreu, diria que no existeix res a l´estança, nomes llum, i de sobte estic en un lloc inconcret, comfos en la mateixa llum, emboltat de rialles i de veus infantils.

Se pos.sitivament que son, (Som) tres, no puc esbrinar si jo soc ells o ells son jo, ¡Estic feliç!, mes enlla de lo que s´enten pèr felicitat (No ho podrie descriure), els meus amics i jo?, juguem sense parar i riem molt, puc sentir les seves riallers i em pregunten com va el mon alla abaix... o soc jo qui ho pregunto? dona igual!, no hi ha una dimensio del temps, perque sencillament el temps (Al menys l´huma) n´existeix, no puc saber cuant dura tot, els jocs, les rialles (tambe sento cantar) amb una melodía que ho envolta tot, que m´envolta (Jo canto?) ¡Que be qu´estic!.

Estic sentat a la butaca altre cop, ho se perque la llum s´anat retiran i torna ha esser la dels fluorescents, m´aixeco i m´inclino possan un genoll a terra, i tot just a trenc d´alba dono gracies al Senyor/a (L´Energia primigenia) avans d´esgotar el tram que comença amb el nou día que s´he ma concedit de cami aquí a baix.

Non nomines ......